alhora que m’ha fet reflexionar sobre la ja tradicional manca d’iniciativa de l’empresari català, al qual, tot i que sovint vol vendre’ns el contrari, sempre li ha agradat l’immobilisme.
Potser està relacionat amb el seny català, però sense cap mena de dubte, com a empresaris, tenim aversió als canvis i a tot allò que sigui sinònim d’evolució. Sóc conscient que aquesta reflexió pot sorprendre, però només cal donar-li un cop d’ull a la nostra història empresarial des de la revolució industrial. Al començament, quina era la major obsessió de la burgesia industrial? El proteccionisme. Fou aleshores quan aquest col·lectiu va començar a demanar la implantació d’aranzels per tal d’evitar l’arribada de productes, sobretot tèxtils, procedents d’economies més competitives.
Posteriorment, ja en època de Franco, varen tornar a ser feliços en un mercat autàrquic on no hi havia competència, la qual cosa els hi va permetre obtenir grans beneficis sense cap mena d’esforç competitiu i de innovació i, d’aquesta manera, quan l’economia espanyola va obrir-se, un nombre molt important d’aquests industrials auto contemplatius va anar-se’n en orris.
Més endavant, va entrar en escena el pujolisme, amb la seva obsessió per mantenir les estructures gremials del comerç pròpies de l’edat mitjana, i va posar totes les traves imaginables a l’expansió de les grans superfícies i a la llibertat d’horaris comercials sota la creença que, amb aquestes mesures, defensava els petits empresaris quan, veritablement, el que va aconseguir al protegir el seu statu quo va ser impedir que es poguessin preparar per fer front al veritable tsunami que encara havia d’arribar, que es el comerç online. Una altra vegada, amb dos efectes perversos, el perjudici del consumidor i, molt mes lamentable, deixar desprotegit al petit comerç davant de l’imparable evolució del mon.
Ara li ha arribat el torn al sector del taxi i els VTC i, novament, en comptes d’afrontar els reptes amb valentia i trobar un escenari on puguin conviure els dos pensant en el futur en un món on la tecnologia ha vingut per quedar-se, tornen a apostar per l’immobilisme en una nova batalla en la que el sector del taxi creu que ha obtingut una victòria sense ser conscient que, tard o d’hora, inevitablement perdrà la guerra. Hauria estat més fàcil si s’haguessin fixat en altres ciutats i haguessin vist de quina manera han resolt el conflicte, incloent-hi aquells casos en què els taxis s’han incorporat a Uber i altres plataformes per tal de trobar una solució que encabís tothom.
Si observem amb perspectiva les actituds de resistència al canvi que s’han produït històricament a l’economia catalana, podrem copsar que en tots els casos han estat victòries pírriques en les quals, després de guanyar batalles, els immobilistes han acabat perdent la guerra. Pels qui no siguin gaire entesos en història, fóra bo recordar el cas de Pirros, rei d’Epir al segle III aC., qui es va enfrontar amb gran èxit als exèrcits romans, als quals va vèncer en nombroses batalles, fins que en va perdre l’última i, com a conseqüència, també la guerra.
Així doncs, en l’actualitat ens trobem davant d’una nova victòria pírrica perquè el progrés no s’atura mitjançant un decret de la Generalitat sobre el qual, tard o d’hora, els tribunals espanyols o europeus es pronunciaran i resoldran que es contrari a la competència. Fa pocs dies, la Autoritat Catalana de la Competència ha declarat que considera l’acord contrari a la lliure competència, i el sector de les VTC ja ha iniciat les corresponents accions als tribunals per danys i perjudicis.
Al final, és bastant previsible que la Generalitat es veurà obligada a reparar els danys causats per el canvi sobtat de normativa amb un cost econòmic elevat i, com vostès ja saben, aquestes indemnitzacions les haurem de pagar amb els nostres impostos, tot plegat per la incompetència dels nostres governants. Lamentablement de nou ens trobem davant la màxima primordial dels funcionaris i els polítics, que és que la minoria sorollosa mai els pugui acusar de res ja que, al cap i a la fi, quan finalment els tribunals resolguin la qüestió, ells farà anys que estaran lluny del càrrec en que varen prendre la decisió i el problema serà per a un altre.
Esperem que arribarà el dia en què per fi tindrem el govern que ens mereixem, i confiem que, quan hagi d’afrontar un problema, ho farà pensant en l’interès dels ciutadans i amb visió de futur; i finalment es trenqui la regla que diu que un polític es aquella persona que mai deixa passar la oportunitat de tenir la oportunitat de no resoldre un problema.