Skip to main content
Insight

La prescripció de la reclamació de les despeses, un capítol inacabat

17/12/2020
Quan a mitjans d’estiu es va dictar la STJUE de 16 de juliol de 2020 vàrem creure, fal·laçment, que per fi es resoldria una de les incògnites més rellevants en matèria de clàusules abusives: si els efectes restitutoris derivats d’una declaració de nul·litat per abusiva d’una clàusula podien ser limitats en el temps degut a la prescripció.

Doncs bé, el TJUE ha resolt afirmativament, admetent la prescriptibilitat de les accions restitutòries, però amb matisos. Ho condiciona a que es respectin els principis d’equivalència i d’efectivitat. Cal recordar que el principi d’efectivitat requereix que les condicions que estableixi el dret nacional per poder fer valdre els drets comunitaris no han de fer impossible a la pràctica aquest exercici o bé no el poden fer excessivament difícil.

El TJUE considera que un termini de prescripció de dos o tres anys pot respectar el principi d’efectivitat, però dependrà no sols de la seva duració, sinó primordialment del moment en que el termini comença a córrer, ja que si comença a córrer a partir de la celebració del contracte, pot fer excessivament difícil l’exercici dels seus drets per part del consumidor si aquest desconeixia el caràcter abusiu de la clàusula quan el va celebrar.

La Secció 15ª de l’Audiència Provincial de Barcelona es fa ressò d’aquesta STJUE a la sentència de 10 de setembre de 2020 (núm. 1828/2020), i ha confirmat la seva jurisprudència en tots els seus extrems. És a dir, considera que l’acció restitutòria de la clàusula de despeses prescriu als 10 anys, en aplicació de l’art. 121-20 del Codi Civil de Catalunya (5 anys si s’aplica l’art. 1964 del Codi Civil), i manté que el termini per interposar l’acció (dies a quo) comença a córrer des que es paguen aquestes despeses, que sol coincidir amb la data en la que se celebra el contracte.

La Secció 15ª sosté que el TJUE no exigeix que el termini de prescripció comenci a córrer a partir del moment en que el consumidor tingui la certesa absoluta que la clàusula és abusiva. Si bé això és cert, a l’apartat 91 de la sentència comunitària s’indica clarament que el que exigeix el TJUE és que quan comenci a córrer el termini per a la restitució dels pagaments efectuats en execució d’una clàusula declarada abusiva el consumidor tingui coneixement del caràcter abusiu de la clàusula, o bé podia “raonablement” tenir coneixement del seu caràcter abusiu.

Per altra banda, aquest és també el criteri que s’estableix a l’art. 121-23.1 del CCC, que senyala que el termini de prescripció s’inicia quan, nascuda i exercible la pretensió, la persona titular d’aquesta coneix o pot conèixer raonablement les circumstàncies que la fonamenten i la persona contra la qual es pot exercir.

Així doncs la pregunta que ens hem de formular és si els consumidors, quan van signar els préstecs hipotecaris i van pagar les despeses, coneixien que la clàusula que imposaven les entitats financeres en virtut de la qual el consumidor havia de pagar la totalitat de les despeses era nul.la per abusiva. La resposta és òbvia: no ho coneixien perquè d’haver-ho sabut no l’haguessin signat, ni pagat totes les despeses.

I la següent pregunta que sorgeix és, quan un consumidor podia haver tingut “raonablement” coneixement del caràcter abusiu de la clàusula de despeses?

La Secció 15ª exposa que aquest coneixement existia molt abans que el TS dictés la seva sentència de 23 de desembre de 2015 (nº 705), en la que va declarar que la clàusula d’atribució de despeses era abusiva, perquè aquest procediment es va iniciar cinc anys abans.

En efecte, aquest procés el va iniciar la OCU per demanda interposada el 29 de març de 2011, però la sentència de primera instància va ser objecte de recurs i la de segona instància també, i finalment el TS va dictar l’esmentada sentència de 23 de desembre de 2015, en la que va declarar nul·les vàries clàusules utilitzades pel BBVA i pel Banc Popular per abusives, entre elles la de despeses.

Això significa que els consumidors podien haver conegut “raonablement” que la clàusula de despeses era nul.la a l’any 2011, pel mer fet que la OCU hagués interposat la demanda? La resposta ha de ser negativa, perquè la lògica ens diu que els consumidors sols podien haver tingut aquest coneixement quan el TS, que és l’intèrpret superior de l’ordenament jurídic, va declarar la seva nul·litat. D’altra banda, a la sentència de 2015 el TS no va establir els efectes d’aquesta nul·litat, ja que era una acció col·lectiva, i les conseqüències restitutòries de la nul·litat no es van conèixer fins que es va dictar la STS, del Ple, de  23 de gener de 2019 (nº 49).

A més la pròpia Secció 15ª admet que la seva primera sentència sobre nul·litat de la clàusula de despeses la va dictar el 18 de novembre de 2015, en un procés iniciat el 2013, quan van “proliferar aquests tipus d’accions”. Així mateix, manifesta que la STS del 9 de maig de 2013, la relativa a la nul·litat de la clàusula sòl, va tenir una enorme repercussió mediàtica, contribuint decididament al coneixement generalitzat de la possible abusivitat de les clàusules.

Per tant, implícitament, la Secció reconeix que els consumidors no podien haver començat a conèixer que les clàusules de despeses que havien signat eren nul·les per abusives fins al 2013, encara que la STS de 9 de maig de 2013 no va abordar aquesta qüestió, o bé al 2015, quan es van començar a dictar les primeres sentències de les Audiències Provincials.

No obstant, paradoxalment, la Secció 15ª manté que el dies a quo del còmput per exercitar l’acció restitutòria s’inicia quan es paguen les despeses, que sol coincidir amb la data de la signatura del contracte de préstec hipotecari. És més que evident que en aquella data el consumidor desconeixia completament el caràcter abusiu de la clàusula de despeses, i tampoc podia saber-ho raonablement, perquè encara no s’havien dictat les resolucions del TS sobre una matèria en la que hi havia molta disparitat de criteris.

La Secció també esmenta que la prescripció es pot interrompre per una mera reclamació extrajudicial, però és obvi que si el consumidor desconeix que ha signat una clàusula abusiva, també desconeix que pot iniciar una acció restitutòria, que la mateixa prescriu, i que la prescripció es pot interrompre, ja que no se li pot exigir aquest nivell de coneixements de dret.

En la nostra opinió, és qüestionable que el criteri que manté la Secció 15ª respecti el principi d’efectivitat, doncs considerem que fa excessivament difícil que el consumidor exerciti l’acció de restitució de despeses a temps, donat que desconeixia completament el caràcter abusiu de la clàusula de despeses quan les va pagar, que sol coincidir amb el moment de la celebració del contracte.

A l’espera de que es pronunciï el TS, o bé que el legislador ho aclareixi, seria desitjable que el còmput del termini de prescripció s’iniciés a la data de 23 de gener de 2019, quan el TS va dictar la jurisprudència sobre l’efecte restitutori de les clàusules de despeses, o bé a la data de 23 de desembre de 2015, quan el TS va declarar la nul·litat de la clàusula de despeses, doncs des d’aleshores el consumidor podia conèixer “raonablement” el caràcter abusiu de la clàusula, com ja han interpretat recentment altres Audiències Provincials, com per exemple la de Valladolid (sentències de 23 i de 29 de juliol de 2020).

Sign up to our email digest

Click to subscribe or manage your email preferences.

SUBSCRIBE