Sigui breu, lletrat
L’agent literari es pujava per les parets. En les seves cartes, l’artista es limitava a donar llargues i a explicar que la inspiració no entenia de calendaris. L’editorial pressionava per a publicar el llibre abans de l’estiu. Un dia, l’agent es va acostar a l’estafeta de correus i, en un arravatament de nerviosisme, va enviar un escarit telegrama: “?”. La resposta de l’escriptor no va trigar a arribar en un altre telegrama: “!”.
És veritat que es pot dir molt en poques paraules. En els tribunals, la concisió és una virtut. La magistrada Patrícia M. Wald ens donava als advocats un consell molt clar: “molts jutges miren primer l’extensió de l’escrit abans
fins i tot de llegir una paraula. Si és llarg, automàticament ho llegeixen ràpid; si és curt, ho llegeixen més a poc a poc. Endevina què és el que més convé al teu cas” (19 Tips from 19 Years on the Appellate Bench).
No obstant això, cal no confondre la virtut amb la necessitat. Fa uns mesos, la Junta General de Magistrats de l’Audiència Provincial de Madrid va fer un pas important per a limitar l’extensió dels recursos d’apel·lació. Va acordar assumir com a propis els “criteris i conseqüències” sobre l’admissió dels recursos de la Sala Civil del Tribunal Suprem. És a dir, l’Audiència Provincial de Madrid es declarava facultada per a inadmetre els recursos que sobrepassessin els 25 folis.
En el seu moment, vaig manifestar que em semblava raonable el criteri de la Sala Civil. En el pla teòric, la cassació no és una tercera instància. És un recurs extraordinari limitat a la denúncia dels errors de Dret de
les sentències d’apel·lació. Els fets provats no es poden alterar ni es pot ignorar la ràtio decidendi.
En el recurs per infracció processal la revisió de la valoració probatòria està limitada a l’existència d’errors palesos. Per això, en la major part dels casos, l’extensió de 25 folis pot ser suficient, ja que el recurs es basa a identificar amb claredat la infracció de la norma i a justificar, en el seu cas, l’interès cassacional.
El propi Acord de la Sala Civil ho argumentava d’aquesta manera: “El recurs per infracció processal i el recurs de cassació són recursos extraordinaris subjectes a determinades exigències tècniques (…). És precisament el seu caràcter extraordinari el que justifica l’exigència de requisits més estrictes, i fins i tot d’un major rigor formal que en els recursos ordinaris”.
A més, en el pla pràctic, l’acord de la Sala Primera s’havia adoptat en legítima defensa. Així ho reconeixien en veu baixa els seus deu magistrats, que cada any han de fer front a una allau de 5.000 nous recursos.
Per contra, l’acord de la Junta General de Magistrats de l’Audiència Provincial de Madrid frega l’omissió del deure de socors. L’apel·lació és un recurs ordinari en el qual pot realitzar-se una revisió íntegra de la primera instància.
A través d’aquest recurs poden impugnar-se tots els pronunciaments de la sentència i sol·licitar-se la revisió completa de la valoració de la prova. Per això, la limitació de l’escrit a 25 folis pot limitar el dret de defensa dels litigants, en el seu vessant d’accés als recursos legalment previstos (art. 24 CE).
L’acord de l’Audiència Provincial de Madrid presenta clars dubtes sobre la seva validesa jurídica i sobre l’abast dels seus efectes pràctics.
Respecte a la validesa jurídica, l’acord manca de cobertura legal. La Sala Primera justificava la necessitat de delimitar l’extensió dels recursos de cassació i infracció processal sobre una interpretació –interessada- de l’article 481.1 LEC. Aquest precepte regula els requisits d’admissió dels recursos de cassació i estableix que aquests hauran d’exposar “amb la necessària extensió” els fonaments en els quals es basi el recurs.
No obstant això, en la regulació del recurs d’apel·lació, la llei processal no esmenta l’extensió de l’escrit. De fet, els únics requisits formals que l’art. 458 LEC imposa al recurrent en apel·lació són: (i) que citi la resolució impugnada i (ii) que assenyali expressament els concrets pronunciaments que impugna. Per això, sense una reforma prèvia del legislador, l’acord de l’Audiència Provincial de Madrid no té ancoratge legal.
D’altra banda, també existeix incertesa sobre quins poden ser els efectes pràctics de l’acord. La Junta General de Magistrats afirma que assumeix els “criteris i conseqüències” de la Sala Civil. No obstant això, hem de
precisar que el límit de 25 folis és un criteri d’ inadmissió formal a la Sala Tercera (contenciós-administrativa), mentre que per a la Sala Civil és un criteri orientatiu a l’hora d’ inadmetre els recursos de cassació i/o extraordinaris per infracció processal.
És necessari recordar que la Sala Primera va introduir les exigències formals en la cassació amb més mà esquerra que els seus veïns. L’acord de la Sala Tercera assenyala taxativament que els recursos “tindran una extensió màxima de 50.000 ‘caràcters amb espai’, equivalent a 25 folis”.
A més, exigeix que l’advocat certifiqui el nombre de caràcters que conté l’escrit que presenta.
Per part seva, la Sala Civil va optar per la via de l’orientació, avisant als navegants que l’Alt Tribunal “considera que, en general, és suficient una extensió de vint-i-cinc pàgines”. I afegeix que una extensió injustificada de l’escrit “pot donar lloc a la inadmissió del recurs”.
L’experiència processal apunta en la mateixa direcció. En algunes actuacions d’inadmissió el tribunal es refereix de manera expressa als requisits extrínsecs dels escrits com a “recomanacions”. Per exemple, en l’ATS 19.4.2017 la Sala es lamenta perquè el recurs analitzat “té una extensió desmesurada, lluny de les recomanacions contingudes en l’acord de 2017 abans esmentat, que al·ludeix a 25 pàgines”. En el mateix sentit, l’ATS 9.10.2019 inadmet a tràmit un recurs de cassació pels seus defectes de tècnica cassacional i, addicionalment, per considerar-ho poc precís i farragós, amb una extensió de 75 folis.
Fins avui, la longitud excessiva de l’escrit no ha estat un defecte de manera que hagi resultat letal per si sol. En els recursos rebutjats, a la superació del límit d’espai recomanat sempre s’afegien a altres defectes de tècnica cassacional que van acabar provocant la inadmissió. Encara no ens hem trobat amb un recurs que hagi estat inadmès única i exclusivament per haver superat l’extensió màxima recomanada. No obstant això, sí que comptem amb l’experiència de la Sala Tercera, que en aquesta situació ha optat per considerar-ho un error corregible. Per tant, el límit dels 25 folis no està operant realment en el Tribunal Suprem amb un criteri d’inadmissió autònom.
Per això, és molt dubtós que l’Audiència Provincial de Madrid pugui aplicar el criteri dels 25 folis amb un rigor major del qual empra el Tribunal Suprem amb els recursos extraordinaris.
Caldrà esperar per a veure la seva aplicació. L’acord està recorregut davant el CGPJ per l’ICAM i alguns advocats particulars. Fins avui, no em consta que les seccions de l’Audiència de Madrid hagin portat a la pràctica l’acord de la limitació de l’extensió d’escrits. Però el seu ús pot ser temptador davant el col·lapse provocat pel tancament dels tribunals per l’estat d’alarma.
Davant la sobrecàrrega de treball, ja abans de la crisi del coronavirus els jutges havien iniciat un moviment defensiu. El que sempre havia estat una virtut, va camí de convertir-se en una necessitat. La tendència és clara i va en augment.
Sigui breu, lletrat.